Like the battle of Waterloo, the battle for Scotland was a damn close-run thing. The effects of Thursday’s no vote are enormous – though not as massive as the consequences of a yes would have been.
The vote against independence means, above all, that the 307-year Union survives. It therefore means that the UK remains a G7 economic power and a member of the UN security council. It means Scotland will get more devolution. It means David Cameron will not be forced out. It means any Ed Miliband-led government elected next May has the chance to serve a full term, not find itself without a majority in 2016, when the Scots would have left. It means the pollsters got it right, Madrid will sleep a little more easily, and it means the banks will open on Friday morning as usual.
But the battlefield is still full of resonant lessons. The win, though close, was decisive. It looks like a 54%-46% or thereabouts. That’s not as good as it looked like being a couple of months ago. But it’s a lot more decisive than the recent polls had hinted. Second, it was women who saved the union. In the polls, men were decisively in favour of yes. The yes campaign was in some sense a guy thing. Men wanted to make a break with the Scotland they inhabit. Women didn’t. Third, this was to a significant degree a class vote too. Richer Scotland stuck with the union — so no did very well in a lot of traditonal SNP areas. Poorer Scotland, Labour Scotland, slipped towards yes, handing Glasgow, Dundee and North Lanarkshire to the independence camp. Gordon Brown stopped the slippage from becoming a rout, perhaps, but the questions for Labour — and for left politics more broadly — are profound.
For Scots, the no vote means relief for some, despair for others, both on the grand scale. For those who dreamed that a yes vote would take Scots on a journey to a land of milk, oil and honey, the mood this morning will be grim. Something that thousands of Scots wanted to be wonderful or merely just to witness has disappeared. The anticlimax will be cruel and crushing. For others, the majority, there will be thankfulness above all but uneasiness too. Thursday’s vote exposed a Scotland divided down the middle and against itself. Healing that hurt will not be easy or quick. It’s time to put away all flags.
The immediate political question now suddenly moves to London. Gordon Brown promised last week that work will start on Friday on drawing up the terms of a new devolution settlement. That may be a promise too far after the red-eyed adrenalin-pumping exhaustion of the past few days. But the deal needs to be on the table by the end of next month. It will not be easy to reconcile all the interests – Scots, English, Welsh, Northern Irish and local. But it is an epochal opportunity. The plan, like the banks, is too big to fail.
Alex Salmond and the SNP are not going anywhere. They will still govern Scotland until 2016. There will be speculation about Salmond’s position, and the SNP will need to decide whether to run in 2016 on a second referendum pledge. More immediately, the SNP will have to decide whether to go all-out win to more Westminster seats in the 2015 general election, in order to hold the next government’s feet to the fire over the promised devo-max settlement. Independence campaigners will feel gutted this morning. But they came within a whisker of ending the United Kingdom on Thursday. One day, perhaps soon, they will surely be back.
(Artículo de Martin Kettle, publicado en "The Guardian" el 19 de septiembre de 2014)
22 comentarios:
lO SUSCRIBO.
¿Quo vadis, Guiral?
¿Queréis luchar contra molinos de viento?
Un bello poema catalán, que canta maravillosamente Serrat:
RES NO ÉS MESQUÍ
A Josep Obiols
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
ALGO SOBRE EL AUTOR DEL POEMA:
Joan Salvat-Papasseit.
Barcelona, 1894-1924. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l'Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d'aprenent d'adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara Los Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal, des del 1915. S'inspirà en l'anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano. Molts d'aquest articles foren reunits a Glosas de un socialista (1916). Aquest és un període on té preferència la llengua castellana i on s'aboca a la crítica politicosocial. La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) amb un pròleg de l'escriptor Àngel Samblancat on incorporà molts articles de les Glosas, els textos dels Mots propis (1917-1919) publicats a la revista Un Enemic del Poble, reflexions morals sobre l'home inspirats en la filosofia de Nietzche i l'ideari de Torres-Garcia i, finalment, La ploma d'Aristarc, que no arribà a publicar.
El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d'infants (1926). A partir de l'any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura. Batejada posteriorment com Llibreria Nacional Catalana, l'escriptor la convertir, ajudat pel seu germà Miquel, en un focus avantguardista, sobretot a partir de l'estada que va fer a París el 1920 on prengué contacte amb diferents autors d'avantguarda. De salut molt feble hagué de fer diverses estades als sanatoris de Les Escaldes, Amélie-les-Bains i el Vernet cosa que influí decissivament en la seva obra.
Actualitat literària sobre Joan Salvat-Papasseit a Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya
No entiendo ni jota de catalán, con que si no lo traducís, apañado estoy.
Bueno, es cuestión de esforzarse un poco.
Y de hacerse con un diccionario.
UNA MÁS FÁCIL:
el diluvi
En Joan s'ha suïcidat!
No es preocupe, senyora,
Això ja sol passar.
Han robat el meu Banc!
No es preocupe, senyora!,
Això ja sol passar.
Una bomba al carrer!
No es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
El món s'està tornant boig
No es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
Passa això i més,
i més i més.
I encara passa poc.
No es pot seguir igual
des que neixes fins que mors.
I un es cansa, senyora,
de menjar sempre el mateix.
I de comprar el diari,
i de dormir al mateix llit.
I un se sent humiliat
quan, afaitant-se la barba,
li conten contes de nen.
I tot acaba llavors,
amb això que em conta ara:
suïcidis, atracs i bombes,
bogeries i...
i més, senyora, i més.
Vostè d'això no en sap res.
No és jove i té molts diners.
aquesta és més maca
El diluvi universal és un mite recurrent a diverses cultures, que indica que una gran inundació va destruir tota la vida (o gairebé) en temps remots.
No habrá queja sobre la dificultad del texto, imagino.
Dins la Bíblia en el llibre de Gènesi, es narra la història del diluvi com un càstig de Déu contra els homes, del qual va salvar Noè, la seva família i una parella de cada animal. Aquesta salvació explica que no hagués de crear la vida de nou, ja que la Creació és única. La pluja durà quaranta dies, nombre per indicar multitud.
DESPRÉS DE MI, EL DILUVI
UN ALTRE DILUVI.
El llibre del filòsof francès Pierre Lévy, centrat en les conseqüències del ciberespai i amb el títol "La cibercultura, el segon diluvi?", està estructurat en tres parts. Primera: definicions i descripció de les tecnologies del món virtual. Segona: propostes i implicacions de la cibercultura. Tercera part: problemes, conflictes i avaluació de crítiques. El llibre és un informe al Consell d'Europa dins el marc del projecte "Noves tecnologies: cooperació cultural i comunicació".
Els anys cinquanta, en una entrevista, Albert Einstein declarava que al segle XX havien esclatat tres bombes. La bomba demogràfica, la bomba atòmica i la bomba de les telecomunicacions. Aquesta darrera bomba ha estat anomenada "el segon diluvi" (Roy Ascott), el diluvi que suposa el creixement exponencial de les informacions, oceà en el qual és possible naufragar. En el primer diluvi, Noé tenia una arca i en ella hi introduí, ordenadament, el més valuós, esperant la fi del diluvi; l'arca del primer diluvi era única, tancada i totalitzadora. En el segon diluvi abunden les arques, naveguen juntes, i contenen petites totalitats; el diluvi informàtic és universal i ja no disminuirà mai més.
Cau el diluvi universal i jo amb sandalies. te collons, eh?
Tot esperant el diluvi
El diluvio, mañana.
O cuando sea.
No se priva el acceso a los tribunales, sino el que estos se pronuncien sobre el fondo de la cuestión que se plantea.
El laberinto procesal es una maraña que favorece siempre al que infringe la norma. Es una pena.
Y no habeís pensado en la posibilidad de denunciar que haya interinos patanegra que no les mueven de sus puestecillo por los siglos de los siglos? Eso es fácil de comprobar viendo qué plazas nunca salen a concurso y qué gente lleva cerca de una década en el mismo puesto como interino. Una pista: sus apellidos suelen ser los propios de delegados de gobierno etc...
Publicar un comentario